"Diuen que les princeses són tant sensibles a la rotació de la terra, que si se allunyen del seu regne, poden morir de tristesa.." Tal volta en eixa cita literària estan resumits molts elements de la pel·lícula.. si les putes també són princeses, quin tipus d´eixida és la seua professió, i els exilis tant geogràfics com interiors.
Fernando León de Aranoa, crec que es supera cada cop.. és el cineasta compromés per antonomàsia, i sovint açò artísticament es sol vore com una desventaja.. i crec que és tot el contrari, en aquest cas.. tal volta, Los lunes al sol.. era més maniquea - malgrat que a mi m´agradà -, Barrio, era més costumista; però aquesta crec que está millor elaborada.. el tema que tracta és un d´aquells grans temes tan manit com sempitern, però crec que ací se li aludeix amb una literatura bellísima, que es mostra en uns diàlegs i en unes reflexions, per part de Calle / Caye (C. Peña) tremendament emotives com lúcides. Visualment em sembla, que s´allunya del realisme anterior, més bé, per conjugar-lo amb símbols i metàfores.. a voltes esteticistes, però també punyents.. com el so d´un mòbil sonant, que és una cosa sempre violent.. però que tots saben, i sabem, qui crida.. Funcionaris sádics, nazis, estraperlistes del món injust cohabiten amb una vídua que fingeix que li envien flors d´un admirador, i que amb eixa
remitència es refugia del dolor; el racisme es veu com la competència del lliure mercat, una peluqueria on interpretar el món.. i alhora habitar l´escenari més vertader, ja que allà no hi ha mentida, no hi ha que ocultar la professió, no hi ha que ocultar la seua vida.
El tema, pot cansar a priori, però crec que està ben resolt.. el guió em sembla tant sòlid, que no crec que hi haja cap situació o cap conseqüència que no tracte. A més no es jutja, al capdavall vegem la història mitjançant una princesa d´elles, que sap regirar sempre la realitat, per tal d´entendre-la millor..i per això és capaç de dir-li a una migrant nostàlgica, que té sort.. al capdavall ella pot tirar de menos algo, perquè ho té. En suma, una glòria de petitos detalls, com el lament d´una prostituta perquè vinguen a buscar-la a l´eixida del treball.. I tot això al compàs de Manu Chao. Li donaren, recentment el goya, Micaela Nevárez (Zulema) en el seu debut en la gran pantalla.
F. Leon, dirigeix, escriu i coprodueix aquest film. Anteriorment havia fet una genial i surreal comèdia, "Familia"(1996), "Barrio" (1998), "Los lunes al sol" (2002). També un documental sobre la marxa del subcomandante Marcos: "Caminantes" (2001), i per exemple un curtmentratge "Sirenas" (1994) que mai he vist, entre altres guions..
