Sovint la publicitat sempre creu que una nova versió sobre un conflicte és menys partidiària, i es creu més neutral i objectiva, ací crec que és el cas. Almenys és una versió des de la perspectiva que mai vegem, dels protagonistes. A aquesta pel·lícula se´ns pretén retratar que passa pel cap a dos palestíns que pretenen immolar-se a Tel aviv. Llavors conté dues vessants, una que es quedaria en lo visual i cinematogràfic, i una altra que ho trascendeix, que parla de la vida i dels èssers humans. Davant d´aquesta no sé si m´atreviria a fer comentaris, almenys a posicionar-me en un sentit més justificatori. Crec que alguns sectors sionistes o senzillament reaccionaris, han dit que esta pel·lícula és molt maniquea, comentari que m´ha sobtat molt, perquè crec que és tot lo contrari. Els tres protagonistes tenen una actitud distinta, i als tres els compréns, emocionalment pot seguir fàcilment les seues experiències i la seua decisió.

El que m´agrada cinematogràficament és que és una pel·lícula que conté tots els géneres, hi ha una situació còmica a l´inici, hi ha retrat costumbrista que fins i tot pot arribar al més vertader surrealisme, quan ens mostren que a les tendes de fotografia, venen els videos que graben els màrtirs quan són pòstums, hi ha una relació d´amor, i ha diàlegs punyents, com quan li pregunten per quin tipus de pel·lícules li agraden, i respon que les avorrides, perquè són com la vida. hi ha a més tot un seguit de escenes pròpies d´una pel·lícula nordamericana d´acció. També s´ataca a les "democràcies occidentals", que exercim d´espectadors al circ, mentre els lleons israelians se´ls mengen.

Però, no hi ha massa atacs, em sembla més un retrat de persones, que són "normals" i tenen una vida quotidiana diferent a la nostra sols pel medi devastat en què viuen; contraposant-lo així, a les imatges dels telediaris, que els estereotipen com sers deshumanitzats, radicalitzats, irracionals que tiren pedres sense saber perquè. En el fons, fa un retrat no massa exaltat de les injustícies que cada dia es segueixen, i deixa que eixa realitat done un crit, perquè l´espectador soporte amb ràbia el que veu, i haja de enfrontar-se a eixe problema tant antic com actual.

Tot açò, perquè no us duga a engany, ho conta més el fons que la forma; almenys açò ja és un encert, tant acostumats com estem a que es faça a l´inrevés, i tal volta açò siga l´arma, ser una pel·lícula i no un documental, frontera que ací sí que es veu clara. I a més conta més que jutja. Sols - com el títol - vol un paradís, ja!

Si voleu llegir més, dades com aquestes..

"Seis técnicos alemanes abandonaron el rodaje
al cabo de veinte días, después de que los
israelíes lanzaran un misil sobre un coche
cercano. También porque unos hombres armados
ordenaron al equipo a abandonar el lugar."

(http://www.zinema.com/pelicula/2005/paradise.htm)

i ací.. http://www.golem.es/paradisenow/palestina.php una molt breu història del problema