woody allen canvia el manhattan habitual per Londres, i es recrea en el escenari, a més la classe alta que surt a la peli li dóna un caràcter peculiar a Londres, aristocràtic i tenístic.
el ritme és meravellós,des que comença relatant-nos l´ascensió d´un ex-tenista pobre, "fet a si mateix",seguint els cànons ianquis, fins a arribar als esglaons finals de la jerarquia social. El cinisme i la profunditat el fan un personatge molt inquietant, que a més llegeix novel.les russes, com Crim i Càstic que salpa per tot el film, oferint-li misteri, i alhora burla d´ella.
La primera trobada d´ell amb [oh, dios! - agenollat], Scarlett Johanson, és d´una perfecció i una sensualitat genials, irresistible.. que ja paga la pel·lícula.
Llavors aquesta es planteja com l´ascensió i una trama de cinema negre.. alinyat amb la trascendència i la neurosi de Dostoievski, i també, sobretot amb els paisatges, un escenari melancòlic i de tardor, com els descriu Chejov destilant el laconisme i la sobrietat. A més, tot açò amb operes italianes, dotant al rerefons dels colors més tràgics, traviates i desdèmones.
dos punts d´interés, el protagonista no és alter ego, de woody allen.. això li lleva el patètic-còmic encant, però desofega a l´actor, que ja no el tenim que comparar amb allen a tota hora.
la reflexió, sobre la seua tesi. la sort és un factor determinant. Sovint es pensa sols en el talent, però l´atzar condiciona en gran mesura el talent. Ens resistim a creure en ell, perquè no el podem controlar, però determina els esdeveniments. Per això l´instant que la bola de tennis colpeja la red fins que cau, fent que guanye un costat o l´altre es resol com una metàfora molt suggerent. Diàlegs i fotografia genials, Woody Allen, més seriòs, més clàssic, millor que mai!