Woody Allen venia d´haver fet Interiors, un drama molt seriós que no havia triomfat. Sempre ha estat difícil complementar el allen seriós amb el còmic, però ell és així.. fins i tot a la pel·lícula ho explica, quan ha de justificar perquè li agrada Ingmar Bergman. El to de Allen és dels millors, es retroba amb la comicitat més inteligent, alhora ens ofereix reflexions molt lúcides sobre la vida i les relacions entre els seus habitants, però sobretot és una oda al seu escenari, tal volta això es llegisca com a nacionalisme.. però si ho és, ho és en el sentit més literal i literari, és a dir, el nacionalisme romàntic, que fa crear, en blanc i negre, els millors paisatges, trobar els edificis, els ponts, els parcs més memorables, i tot això amb una música esplèndida, que ja seria una trama de per si soles, al marge de la història que succeeix a la pel·lícula.
La pel·lícula alhora de recrear-se en els espais, fou i és criticada per estar mal filmada. Òbviament, jo - com a incondicional de l´autor neoiorquí - opine el contrari. Però, i crec que seria un bon tema de debat, és curiós com juga amb el blanc i negre, situant algunes escenes a l´oscuritat.. però es suposa que en el fons li interesa retratar l´espai, i és l´espai qui es difumina, fins a fer-se invisible.. a mi em resulta meravellós, per exmple.. escoltar una parella, amb uns diàlegs gens previsibles i anar escorcollant siluetes, per trobar els personatges. La fotografia de nou és de Gordon Willis, aleshores és ell el culpable per a bé o a per a mal de tot això. El guió de nou, amb Marshall Brickman, molt àcid i enginyós.

Curiositats.. Meryl Streep, com a secundària, fent d´ex-dona lesbiana.. llegisca, Ross a Friends vint anys després.
La relació amb les joves és una subtrama de la peli.. podríem especular la "casualitat preventiva" amb Soon-yi.. estava legitimant-se ja..
Una anècdota Woody Allen, diu que ell és un dels tres individuus incompresos sexualment a Estats Units, per la seua relació amorosa amb una filla adoptiva; els altres dos són Clinton i Polanski (similars gustos, més joves encara!)

Meravellosa pel·lícula, una de les meues preferides, on ja es veu un Allen molt compacte, amb les idees clares, a més el blanc i negre i la música, destilen un romanticisme irressistible.
Vuitena pel·lícula de Woody Allen, com a director. A més protagonitza, i signa el guió amb Marshall Brickman.