És una pel·lícula que va carregada de moltes circumstàncies, en lo qual s´hem fa molt difícil, valorar-la.. ha estat molt avisada, molt comentada, molt criticada.. i llavors quan t´enfrontes a ella a la gran pantalla, ja duus molts prejudicis al damunt. Sovint, me solen decepcionar els films tant publicitats, però després veient-les temps després, les entenc d´una altra manera
I amb aquesta pel·lícula crec que m´ha passat algo semblant. Desitjava vore-la, la posaven bé, i el tema m´agradava. La pel·lícula està ben feta, és més teatral que cinematogràfica, la càmera es meneja massa al meu parer, buscant els rostres del presentador del programa de Good night, good luck; i els de Clooney obviament. El blanc i negre, crec què l´exigeix l´època que tracta a l´igual que la música, però crec que la recarreguen massa; els diàlegs els veig o massa retòrics o massa previsibles, però els escoltes i no estan mal, vull dir crec que el pitjor que es pot dir d´aquesta pel·lícula, és que està ben feta. Sí, ben feta, compta amb mitjans malgrat ser "independent", però li falta algo en l´ànima, en el to.. woody allen pot contar-te moltes voltes el mateix acudit, però te rius perquè creus en com te´l conta; Chaplin te feia plorar menejant un llavi, Wilder sap juntar una carrera amb una batuta orquestral.. igual no s´ha de comparar, però per ser una bona pel·lícula, exigisc que hi ha algo més que una elaboració tècnica, correcta.. ha d´haver algo més, eixe talent que obliga a reveure-les, ací no serà el cas. I crec que sé perquè és, no es pot posar a fer "cinema polític", un liberal; no pot parlar de comunistes, un que tampoc vol que estiguen; les imatges d´arxiu de Mcarthy per mi, és el millor de la pel·lícula (segurament per deformació professional, sóc licenciat en història) però no estan agafades les més impactants, és a dir, les que es trauen ja les sabem.. són el macarthysme, que fàcilment rastregem al seu present, amb motiu del pànic del 11-S, que els ha fet rellegar llibertats en pos d´una suposada seguretat..
El presentador del programa m´ha recordat a Gabilondo, salvant les distàncies.. el respecte, crec que és honest.. el segon, és el que diu - a l´únic telediari - invasió en contes de guerra, a Irak.. però no sé perquè no acabes de creure-te´l, segurament perquè no és tant roig com el PP i molts de nosaltres volguérem, és a dir, no és un Ramonet, i el mateix li passa a Clooney, és un "progre", qualitat que té molt de mèrit al seu país, però clar les crítiques i les lliçons, que vol donar, li eixen velades, li ixen a miges, recorden les mudes rotllo Solana, Otan, no! per després.. o governs de centre que parlen de la fam en el món, quan ells aposten dia a dia, per pràctiques que la multipliquen. Tal volta, opine massa de política, però és que el film ho és. El millor per mi, les trames secundàries, la relació entre dos periodistes que han d´ocultar el seu matrimoni perquè estava prohibit, l´ambient de l´incipient periodisme televissiu i com esperen les crítiques dels periòdics recent impressos, i l´elogi al New York Times, i a Jay Gould, un periodista curiós, busqueu coses d´ell i es sorprendreu gratament.
El guió comparteix a Clooney i Grant Heslov, i crec que és el que falla, perquè a més el ritme és massa lent. Però, malgrat tot, si us agrada el tema, heu de veure-la!
