David Trueba, sempre m´agrada, però ací la veritat que crec que s´ha rendit a la comercialitat en les males acepcions que aquest concepté posseeix. El film estava revestit per totes bandes de detalls que hem feien sospitar, sols la feien a cinemes de masses, el tipus de públic que m´acompanyava era massa, massa.. acinèfil.. hi havia molta tercera edat denunciant detalls que no foren realistes a tothora (em moria de ganes de cridar-li: és una pel·lícula!), i després adolescents que parlaven sense parar, perquè no la volien vore.. haurien d´haver triat American Pie, que era la que hagueren reconegut gustosament, i no una peli d´un dels millor guionistes del cinema espanyol, un dels deixebles més destacats d´Azcona, que ni coneixen.. però de sobte, ho he vist clar.. van a vore una continuació dels Serrano, com el prota és el tio graciós de la sèrie.. i clar, segurament Trueba haurà de compensar eixe públic també.. i per això a voltes es passa de cursilona.
Té situacions força gracioses i detalls molt intel·ligents, sobretot els periodistes que acompanyen al prota, un cantautor tartamut, un crític de cinema cec (homenatge/plagi de Allen, en UN FINAL MADE IN HOLLYWOOD??) que viu amb un gos lazarillo que també es quedà cec, un suposat iconoclasta molt divertit que fa entrevistes per la secció d´economia, i després pinta símbols d´anarquia als ascensors, una ex-nòvia a qui trobar en un peep-show, una periodista independent i cínica (una Ariadna Gil genial), una mare omniscient (C. Velasco), un sinfín de cameos, Segura i Cercas, recorde a primera vista.. però sobretot la pel·lícula es fa meravellosa amb el rostre i la interpretació genial d´ella, de Pilar López de Ayala.. a banda de que està guapa fins d´embarassada, té unes mirades i uns silencis tant expressius, genial, lo millor de lo millor del film. La pel·lícula, crec que peca de no s´assentar-se bé en el seu génere, prometia com a comèdia, amb situacions molt humorístiques, també estava bé, un muntatge romàntic en blanc i negre que barrejava l´amor d´un periodista i una música, amb coll i viola. Però després fa llargs monòlegs per explicar el que ja sabem, prou cursis, si més no, massa llargs i rendundants, i també li sobra massa el recurs manit de plano amb xiquet, també abunden. I sobretot si en el fons, es pretenia una comèdia familiar, sobra massa masturbacions...
