A les pel·lícules de Allen, el primer que solem buscar és fins on serà autobiogràfic el que ix. A aquesta, ell fa d´un humorista en lo qual.. I ens conta les peripècies, d´ell, envers la vida, els diversos matrimonis, i sobretot el romanç amb Annie. Està relatada com una mena de psicoanàlisi, com una falsa autobiografia, i filmada intencionalment amb eixe objectiu.
Va suposar una innegable novetat en com filmar les comèdies, i les romàntiques, però amb la peculiar visió del geni neoiorquí, per exempe Cuando Harry encontró a Sally és deutora d´aquesta, i moltes més que han seguit eixa estela.
La pel·lícula comença amb un acudit de Groutxo. No hi ha música, encara que semble difícil en un film d´Allen, sempre molt preocupat pel so. Hi ha molts flashbacks, més recents o algú que busca arrel a la infància, inclús els personatges es barretgen amb ells de joves. Els diàlegs són força curiosos, fins i tot el dibuixos animats hi apareixen.
Una joia que va ser mereixedora de 4 Oscars i tot, i que alhora enemistà a Allen i l´acadèmia, perque no anà a arreplegar-lo, adduint que els dilluns no li ve bé, perquè toca el clarinet a un pub. Altre punt a favor, va ser la irrupció de la moda que va introduir Diane keaton, al principi estrafalària i de seguida, copiada per tothom.
El guió és genial, perquè Allen té eixe talent genial per combinar els pensaments més elevats, o les cites amb la vida quotidiana.. per exemple, per explicar la seua vida sentimental.. addueix el cèlebre acudit de Groutxo, de que no entraria a cap club que l´admitira a ell com a soci. Senzillament genial.
6ª pel·lícula de Allen, com a director. També, actor i guionista, junt amb Marshall Brickman (també el de Sleeper). I sobretot ja conta amb Gordon Willis com a director de fotografia, i que ja sempre treballarà amb ell. Gordon, venia ja de ser director de fotografia de El Padrino, totes les parts, fet que l´havia reconegut públicament.